En primer lloc, dir que el pràcticum està essent (jo no acabaré fins el 22 de juny, ja que m’he compromès amb les famílies a acabar “el curs”) tota una experiència d’aprenentatge, d’autoreflexió i de canvi conceptual en alguns aspectes.
Tot i que el temps de durada de les pràctiques és un temps força reduït per tot el que jo volia conèixer, analitzar i valorar, la primera conclusió a la que he arribat durant tot aquest temps, és que el gabinet psicopedagògic privat o la tasca de la professió en l’àmbit privat és un servei complementari de/i a la comunitat que cal tenir en compte.
L’avantatge que ofereixen aquests centres és que poden fer un diagnòstic ràpid i la conseqüent intervenció psicopedagògica. Cal tenir en compte que l’EAP cada cop ha d’atendre més infants amb necessitats educatives i cada cop amb menys recursos. D’altra banda però, hi ha tota una part sobre la que el psicopedagog extern d’un gabinet privat no pot incidir i no té la informació de primera mà. Es tracta de l’observació dels infants en l’entorn escolar, a l’aula, realitzant les tasques del dia a dia, la seva relació amb els companys, el tipus d’intervenció dels mestres, etc.
És cert que els professors donen tot tipus d’informació a la psicopedagoga, però per poder ajustar la orientació sobre l’actuació i els suports docents cal veure “in situ” com es desenvolupa l’alumne en aquest entorn: les estratègies que utilitza, el tipus de resposta que ofereix l’ensenyant, el tipus d’interrelacions que es donen dins l’aula, etc. Però el resultat d’aquesta observació depèn molt de cada persona que la fa. En ocasions, la meva tutora em comentava que hi havia coses que no li acabaven de “quadrar” amb alguna informació que li havia proporcionat un mestre.
Durant les pràctiques he après a tenir una visió de les necessitats educatives i afectives dels alumnes més clares i a ser-ne més conscient.
En un centre d’aquestes característiques, cada infant és individual i particular (cosa que a l’escola queda una mica difuminat per la quantitat d’alumnes i situacions diferents amb les que ens trobem els mestres), he tingut una perspectiva més centrada en l’alumne, en les seves necessitats concretes i en la seva intervenció també concreta i personalitzada. Això ha fet que fos més conscient de les necessitats d’aquests infants i el meu canvi de percepció dins l’àmbit escolar. Per sort, com a cap d’estudis puc incidir en el meu entorn escolar per millorar el tractament de les necessitats educatives en cada cas particular i en fomentar dins l’equip docent un canvi de concepció i transmetre una mica més de sensibilitat cap a aquestes necessitats.
Jo diria que metodològicament, el procés que hem seguit durant les pràctiques, respon al model de la investigació-acció, ja que en primer lloc es planifiquen les actuacions que s’han de portar a terme, tot seguit s’apliquen les actuacions previstes en el disseny inicial, posteriorment hi ha una observació dels efectes que s’han produït, s’analitzen i se’n treuen conclusions que reverteixen directament sobre la planificació inicial, de manera que es reorienta el procés si així es requereix.
Com ja vaig comentar al fòrum, tant que em preocupava saber passar les proves psicopedagògiques i els diferents test per veure la informació que ens aquestes ens aportaven, ara entenc per què des de l’assignatura de Diagnòstic en Educació se’ns orientés més cap a realitzar proves de caire curricular, en situació d’aula i tenint en compte el tipus de suports que es podien donar. De l’experiència n’extrec que, el més important després de l’avaluació psicopedagògica, és el procés de valoració que es duu a terme, perquè en definitiva, l’objectiu principal i prioritari és el de millorar l’atenció educativa de l’infant. I aquest hauria de ser el punt de partida de totes les decisions posteriors, tant per una intervenció de caire privat com a l’escola.
Més que les dificultats de l’infant, el que ens interessa és conèixer els seus recursos, i com en la seva realitat, quins suports o ajudes pot necessitar, de quina manera els aprofita, què és capaç de fer sol, què pot fer amb ajuda.
Tot l’exposat implica el coneixement obtingut de les condicions reals en què es produeix l’acció de la pràctica privada de la professió.
Personalment, segueixo preferint les tasques del psicopedagog dins un centre escolar, però tenir aquesta altra perspectiva m’ha ajudat a entendre millor a aquests infants i a veure com el tractament que en fem a l’escola de les necessitats educatives dels nostres alumnes influeix molt en l’estat emocional dels infants i les seves famílies, en la seva motivació i en el seu rendiment.
D’altra banda cal entendre també al professorat (part implicada i objectiu indirecte d’una intervenció des de la pràctica privada) que es troba davant d’una gran diversitat a l’aula. Des d’un centre privat, al tractar l’infant de manera individual, sembla que hagi de ser igual de fàcil a l’escola i a la pràctica, gestionar tota la diversitat de l’aula no ho és tant, de fàcil. Tot i així als mestres ens cal una visió més àmplia, acurada i sensible cap als trastorns d’aprenentatge per poder entendre’ls millor i poder actuar en conseqüència a l’aula. També ens cal formació específica sobre els diferents trastorns amb els que ens podem trobar a les aules.
A nivell personal, la tasca que he fet en el gabinet psicopedagògica em serveix per traspassar algunes actuacions al meu equip docent, sobretot pel que fa a ser molt sensibles amb els diferents estils d’aprenentatge i la metodologia de l’aula. De fet, introduir alguns canvis metodològics no ha de resultar tant complicat, ja que el que va bé per infants amb TDAH i/o dislèxia o altres dificultats similars, serveix també per a la resta d’alumnat. Per tant, en un dels claustres de final de curs, em proposo fer una petita exposició del que ha estat el meu pràcticum en relació a l’escola per intentar debatre, reflexionar i acordar la resposta educativa, curricular i organitzativa que s’adapti millor a les nostres necessitats educatives com a centre.
