DE QUÈ PARLEM? EL TDAH I LA DISLÈXIA

 La Fundació Adana, defineix el Trastorn per Dèficit d’Atenció amb o sense Hiperactivitat com un trastorn d’origen neurobiològic que es caracteritza per la presència de tres símptomes/trets: Dèficit d’atenció, impulsivitat i  hiperactivitat motora i/o vocal.

S’identificarà com un trastorn quan aquests símptomes, o els comportaments que se’n derivin, es donin amb molta major freqüència i intensitat que en els nens/adolescents d’igual edat i que interfereixin la vida quotidiana a casa, l’escola i en el seu entorn en general.

Cal tenir en compte que no tots els infants amb aquest trastorn manifesten els mateixos símptomes i amb la mateixa intensitat. Es pot trobar el cas del nen que presenta dificultats relacionades amb l’atenció però que no presenta un major grau de moviment o majors respostes impulsives que els nens de la seva mateixa edat. En el Manual de Diagnòstic i Estadística dels Trastorns Mentals (DSM-IV), publicat per l’American Psychiatric Association, en la seva darrera versió es diferencien tres tipus de trastorn dins del TDAH:

§   Trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat subtipus predominantment desatent

§   Trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat subtipus predominantment hiperactiu i impulsiu

§   Trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat subtipus combinat (presenta símptomes atencionals i hiperactiusimpulsius).

Actualment encara es desconeixen les causes directes o immediates del TDAH. Els avanços en la tècnica de formació d’imatges i en la genètica han ajudat a aclarir algunes qüestions però encara no s’ha aconseguit un marc coherent que expliqui els orígens del trastorn. Bàsicament es considera un trastorn d’origen neurobiològic amb caràcter hereditari.

Existeixen estudis (Barkley et al., 1990; Biederman et al., 1992; Pauls, 1991) que indiquen que els factors socio-ambientals poden influir en la major gravetat dels símptomes, en un pitjor pronòstic del TDAH i en l’augment del risc de presentar trastorns o problemes associats (com ara trastorns emocionals, conductes inadequades, dificultats d’aprenentatge, etc.) però rarament es podrà considerar aquests factors com la causa que genera el trastorn.

És important, tenir en compte que en els darrers anys, molts neuròlegs i estudiosos del TDAH el relacionen amb altres trastorns associats i sobretot, amb la dislèxia. Anna Sans a “Per què em costa tant aprendre” diu (...) “D’entre els trastorns d’aprenentatge, la dislèxia és el que més sovint s’associa al tdah” (pàg.97). Un dels meus casos compleix amb aquesta premissa. Per això, i tenint en compte que els alumnes amb tdah acostumen a tenir dificultats en la lectoescriptura com els dislèctics, a la meva intervenció ho tindré en compte.

Pel que fa a la dislèxia, la definició que dóna de l’associació britànica és:

“La dislèxia és una combinació de les habilitats i dificultats que afecta tot el procés d’aprenentatge d’una o més de les següents destreses: la lectura, l’ortografia i l’escriptura. És una condició constant. Igualment pot anar acompanyada d’altres dificultats en l’àrea de la velocitat de processament, memòria a curt termini, organització, seqüenciació, llenguatge parlat i habilitats motrius. Pot haver dificultats en la percepció visual i/o auditiva. En concret, pot estar relacionada amb el domini i ús del llenguatge escrit que inclou l’abecedari, els números i les notes musicals. La dislèxia pot aparèixer a pesar d’existir una capacitat intel·lectual normal i rebre una instrucció educativa adequada. És constitucional en origen, forma part de l’individuo i és independent d’un entorn socioeconòmic i de llenguatge. Alguns estudiants tenen molt desenvolupades les habilitats creatives i/o interpersonals, i altres disposes d’una capacitat oral molt bona. No sempre destaquen per tenir un talent en concret, però tots disposes d’alguna destresa, en la que són realment bons.